“El vell somni”

Així ho va dir un dia Jerónimo Mazarrasa, membre de l’equip de la fundació ICEERS, en un grup de xat de temes relacionats amb l’etnobotànica. I se’m va quedar. Jo havia estat jugant amb un programari de gestió de llibres electrònics que incloïa un potent motor de cerca, amb la idea d’usar-lo amb la meva biblioteca digital, i el vaig comentar en el grup. La meva pregunta implícita era no seria interessant per a la comunitat tenir accés a un bon arxiu especialitzat amb cercador de text…? Clar, però no era una tasca fàcil, ni tala. Faltaven temps i recursos.

Potser d’aquí partia el comentari de Jerónimo, però en qualsevol cas se’m va quedar, perquè era cert. Fins i tot sense el cercador, una biblioteca comunitària especialitzada manifesta un espai que arriba a la categoria de somni. I un vell, a més. Els vells somnis són tenaços. Persisteixen en el temps a través de molta gent, esperant. Aquest en particular va esperar fins a finals de 2023, i llavors ho van empènyer dos pioners.

La primera empenta va arribar de part de Fernando Pardo, editor clau, un dels fundadors de La Liebre de Marzo, savi i autor. Fernando havia mort en 2022, i entre tot el llegat que va deixar quedava una impressionant biblioteca personal sobre neurociència, psicodèlics, etnobotànica, psicologia, antropologia i altres matèries relacionades. I l’empenta definitiva el va donar un amic de Fernando, José Carlos Bouso, i que el donés ell va ser d’una lògica impecable. Perquè Bouso ja feia temps que imaginava una biblioteca per a etnobotànics, psiconautes, jardiners i altres simbionts que s’acosten a les plantes per raons que van més enllà del merament nutricional o estètic. Per als qui encara no li coneguin, José Carlos Bouso és una espècie de Shackleton de la recerca amb substàncies psicoactives. Pioner trencaglaç, investigador autèntic i prolífic, escriptor i, per descomptat, bibliòfil. A la fi de 2023, em va cridar i va obrir la possibilitat de recuperar la biblioteca de Fernando, una col·lecció d’uns 3.000 títols que no havia de dissoldre’s en el mercat de segona mà, i que decidim adquirir.

José Carlos Bouso i Fernando Pardo, a la primera Conferència Mundial sobre l’Ayahuasca (Eivissa, 2014). Detall sobre foto de Xavi Vidal.

Dins de l’esforç per a rescatar tots aquests llibres hem de donar les gràcies a Quim Tarinas per la seva mediació, a José Afuera per la seva feina, i per totes dues coses a Suriel Martínez, que ja era part del projecte abans que existís – i abans que es portés el nom de Mandràgora.

El nom de Mandràgora va arrelar, sense massa dificultat, per diferents motius. La mandràgora és una de les plantes més carismàtiques que jo havia tingut l’oportunitat de conèixer durant la dècada passada, una planta amb arrels insòlites capaces de connectar mite i farmacologia, medicina i màgia, història antiga amb cultura pop. Fins i tot sense ser particularment fàcil de conrear, encaixava en el nostre (el seu) clima mediterrani molt millor que altres plantes mestres, també carismàtiques, però el cultiu de les quals va acabar per barallar-se amb el meu sentit comú. Amb els anys vaig anar reemplaçant espècies tropicals i subtropicals per espècies natives, naturalitzades o si més no fàcilment adaptables al nostre entorn, i com més les coneixia, més m’interessava explorar les seves tradicions i propietats. On abans m’esforçava perquè una ayahuasca, una iboga o un khat sobrevisquessin a l’hivern, vaig aprendre a observar com l’artemísia, la rude siriana o la mandràgora simplement seguien el seu cicle.

L’aire mediterrani que ha anat agafant la nostra futura biblioteca també es deu a una altra empenta (d’un pioner més, clar). Benjamin De Loenen, amic i primer promotor de la Fundació ICEERS, m’havia convidat temps enrere a pensar a incorporar la tradició europea dins del seu projecte. La dedicació de Ben i la de ICEERS no solament a la recerca, sinó a l’aliança amb les tradicions indígenes americanes i africanes acompanya un llarg procés en la cultura occidental. Un treball de record, de reconeixement del vincle amb la naturalesa, que potser no hauria començat si no fos per la fascinació moderna pel coneixement indígena, testimoni viu d’aquest vincle. Podem aprendre les claus per a curar-nos d’una malaltia si parem esment a aquells que no la pateixen. Però tard o d’hora, si de veritat ens volem curar, hem d’aplicar les lliçons apreses a la nostra família, a casa nostra, al nostre territori. Ben es tornava a anticipar en el personal al col·lectiu, va començar a interessar-se també per les nostres pròpies plantes i la història que compartim amb elles, i aquí ens vam tornar a trobar. Així, quan després de la biblioteca de Fernando Pardo rebem també el regal de la biblioteca del mateix José Carlos Bouso (el que, clar, em va convèncer també a mi per a afegir una part de la meva pròpia), al voltant de tots aquests llibres comencem a treballar en la Fundació Mandràgora. Per a continuar aprenent de totes les disciplines i tradicions, però especialment per a parar esment a la nostra, i ajudar a curar-la.

També vam entendre que, a més dels llibres i a les persones, anava a ser necessari acollir a les mateixes plantes de la nostra tradició, sovint injuriades o oblidades. El projecte de biblioteca viva de Mandràgora, del nostre banc de llavors i futur jardí, és una cosa de la qual parlarem en un pròxim article; sigui com sigui, ja ha tingut molt a veure en la configuració del primer equip de persones que han volgut sumar-se a la iniciativa. Tots els membres del patronat inicial de la Fundació Mandràgora tenen una relació especial amb les plantes. Les han estudiat, explorat o conreat, i comprenen la nostra relació amb elles prou per a enriquir-la. Estic molt agraït per la seva implicació, la seva il·lusió i la seva confiança.

Aspiro a construir en Mandràgora el lloc que tant m’hauria agradat trobar quan vaig començar a interessar-me per les plantes, les seves propietats, i la seva capacitat de curar, ensenyar i transformar. Un lloc per als qui vulguin acostar-se a la saviesa compartida per llibres i plantes, siguin etnobotànics, psiconautes, jardineres o alguna altra espècie de simbiont. Mandràgora aspira a fer realitat un vell somni. Un dels quals, probablement, Fernando Pardo també hauria compartit.

– Joan Manel Vilaseca

Fernando Pardo a l’Alta Garrotxa, en 2021. Foto de Mauro Bianco, cedida per Óscar Ruiz.